cusca risun

Les noves tecnologies assoliran, sens dubte, un paper important en la llarga campanya electoral que s’aveïna o que, si em permeteu, estem ja visquent. Un esdeveniment considerable ha estat el naixement del, supose que conegut per tots, www.xativa2007.blogspot.com, que s’ha convertit en un espai d’opinió interessant, malgrat l’animus iniurandi que, sembla, porten aferrats alguns posant en perill inclòs la mateixa existència d’aquests fòrums, pel seu ús indigne.

-

Tot i que no he tingut ocasió de veure Xàtiva empaperada de cartells de “Una altra ciutat és possible”(i supose que no en quedarà cap penjat per a Nadal), és curiós el ressò que ha tingut la nostra iniciativa i que, junt a altres que vindran poc a poc, constituïran un missatge que no pretén sinò fer veure que el canvi és possible, i que açò portarà conseqüències tangibles per a les ciutadanes i ciutadans: molta participació ciutadana, sostenibilitat ambiental en sentit transversal (el que comporta, per exemple, un urbanisme respectuós amb el medi i les persones), polítiques socials coherents -i reals- de vivenda, joventut… decència política… i molt més.

-

Però es notarà sobretot en l’escrupulós respecte cap a una cultura cívica. El civisme ha de ser entés com a bon govern de la nostra convivència, i no ha de vindre de cap centre de decisió, sinò que ha de nàixer per obra i gràcia de les ciutadanes i els ciutadans que participen d’eixa convivència. Hem pogut veure com des del govern municipal s’ha intentat, els darrers quasi 12 anys, ocultar l’existència d’una cultura cívica i, per extensió, del teixit social en un sentit ampli: ONGs, empresariat, falles, mestresses de casa, AMPAs… s’han intentat en tot moment controlar aquestes organitzacions i, si no s’ha pogut, s’ha optat pel desprestigi pur i dur. La ciutadania mereix un respecte.

-

Ara bé, el que m’interessa hui transmetre-vos és que, en la distància, detecte que anem forts, com sovint diu l’amic inquero Guillem Martorell. Anem forts perquè estem demostrant capacitat de mobilització, tenim un candidat que està funcionant a la perfecció, anem a sorprendre amb una bona candidatura i, sobretot, il·lusionar amb un gran programa de govern, recolzat sobre els eixos d’ambició col·lectiva (Xàtiva pot i ha de ser molt més del que és), la recuperació d’una ciutat per a les persones (Xàtiva ha de ser una ciutat habitable, còmoda) i unes institucions que servesquen els interessos dels ciutadans (a Xàtiva els polítics obeeixen el mandat popular i no els interessos econòmicsd’uns pocs privilegiats). I tot açò, no ho oblidem, impregnat de socialisme: som tots iguals, dignes, lliures i perseguim una societat justa.

“Presente aquesta moció conscient de que forme part de la immensa majoria dels ciutadans que pensen que no es pot tolerar la corrupció, ni el mal ús de les institucions, ni la dolenta administració, ni el deteriorament dels serveis públics bàsics, ni la confusió entre l’interés particular i l’interés general”.

-

Fa unes setmanes escoltàvem a Ignasi Pla, des de la tribuna d’oradors de les Corts, exposar el seu programa de govern, la seua alternativa política, en el penòs context del Ple extraordinari de Censura a Francesc Camps. La Censura estava justificada per la dolenta situació política del País Valencià, que està començant a adoptar unes dimensions molt preocupants: depredació mediambiental sense precendents, serveis públics ineficients o inexistents, endeutament econòmic i social sense precedents, corrupció política inherent a l’exercici de determinats càrrecs… i una falta d’ètica d’aquells qui governen que fa que les institucions polítiques esdevinguen indignes.

-

I és que qui governa no és un demòcrata: sotmet l’activitat de les Corts Valencianes -de manera inèdita, per cert, en la nostra curta història autonòmica- a l’interès de partit, manipula la informació als mitjans de comunicació públics i els privats que es deixen, està corromput perquè utilitza les antinòmies i lagunes de l’Ordenament jurídic per enriquir-se, ninguneja als qui no pensen com ell, transpassa les fronteres de la moral en qüestions molt serioses… permet que 200.000 valencians no tinguen representació parlamentària per una barrera electoral dissenyada per evitar la manifestació institucional de la rica pluralitat valenciana… I tot açò cal tenir-ho clar. I treballar per canviar-ho.

-

Qui governa no és un demòcrata i està corromput. I, si no està corromput per acció ho està per omissió. Les valencianes i valencians necessitem, ja, un canvi que regenere les institucions. I s’ha de fer amb una classe política amb unes conviccions d’ética pública fermes. No val un simple canvi. Hem de transmetre una millor imatge, més sana des del punt de vista democràtic, més transparent, de la política. La ciutadania està desencantada i en té dret. I nosaltres hem de recuperar la seua confiança en la Democràcia. S’ha de visualitzar que els nostres representants respecten la legalitat i, a més, assumeixen que la política ha d’estar dins de l’Ètica, d’una ètica cívico-política de mínims que comença per respectar la dignitat humana, la llibertat de l’individu, les seues aspiracions de justícia, la igualtat real, la necessitat de seguretat.

-

Però és que, a més, un polític digne ha de ser honrat. En aquest sentit, és molt interessant la següent reflexió del catedràtic de Filosofia Política de la UC3M, Eusebio Fernández, allà pel 1995:

-

“El político, como profesional de la política, está sometido a las mismas normas morales, ético-políticas y jurídicas que el resto de los ciudadanos, pero además debe ser un político honrado. (…) No se trata de exigir de él una conducta de un santo o un héroe, tampoco podemos pedirle una moral personal intachable (…). Pero sí se trata de exigirle una actuación pública sujeta a una serie de normas, como el que debe poner el bien común por encima del bien particular, que debe obrar con justicia y objetividad y no por amiguismo, que no debe venderse o corromperse, que debe hacer un uso escrupuloso del dinero público, que en época de escasez no se debe vivir con ostentación y, finalmente pero sin incluir todas las normas, que siempre debe estar dispuesto a dimitir antes de cometer actos repudiables o arbitrarios.”

-

La batalla política hauria d’estar centrada en l’estricta confrontació d’idees, tenint assumit tot l’anterior. Però ara encara no podem. Qui ens governa és indigne.

L’elecció de Miquel Calabuig com a candidat del PSPV a les eleccions municipals de Maig de 2007 ha creat, com podeu veure 3 anotacions més avall, opinions encontrades. Uns consideren, entre els quals em posicione, que la decisió -en clau present i de futur- és la millor possible. Altres pensen, i vaja per davant el meu respecte, que el nostre candidat “no agradarà a sectors importants de la nostra ciutat” o que, inclòs, és “la pitjor decisió” que s’ha pres al si de l’Agrupació Socialista de Xàtiva.

-

La veritat és que jo no em plantege si m’he equivocat o no, en tant en que obre des de les meues conviccions més profundes, en un sentit ètic-weberià. Jo vaig ser dels primers que animava a Calabuig a plantejar-se reprendre la seua participació política activa -junt a Jordi Estellés- fa ara quasi dos anys. El futur, en aquell moment, es veia obscur amb la possibilitat de candidatures de les que es parlava als àmbits d’opinió socialista, que hagueren suposat, en certa manera, la repetició d’un model que s’havia demostrat vàlid però no suficient per trencar l’enorme tiró polític de Rus. Dic açò, fent constar el meu apreci personal i polític a Ramon Ortolà, i esperant que continue damunt del tren per fer possible un desig de futur compartit… Per tant, potser ens equivoquem perquè hem apostat fort… però hem apostat, convençuts i no abduïts, una majoria amplíssima de la militància, en una Assemblea que estic segur que tardarem a oblidar perquè es respirava molta il.lusió, i possibilitats de fer realitat anhels col.lectius.

-

I, sincerament, a mi no m’interessa, 7 mesos abans, saber si m’he equivocat perquè obre -obrem- convençuts i amb principis democràtics i il.lusio de canvi a la mà. Però no em molesta -ni em fa por- cap debat.

-

A mi m’interessa, ara, pensar com seduïr als votans indecissos, a la gent que va perdre la confiança amb nosaltres, i com podem ser atractius per als joves (que no solen votar). I, conscient de que el repte és considerable, crec que anem a traure un bon resultat electoral si presentem una bona alternativa política, molt imaginativa, nova i ambiciosa, i si obrem bé fins a les eleccions. El candidat està escollit i ara hem de pensar en la llista, la pre-campanya i la campanya… I en l’administració de la victòria perquè la gent espera molt de nosaltres.

-

Vull imaginar una Xàtiva transformada social i econòmicament, més oberta de mires, amb major ambició col.lectiva. Vull passetjar tranquil pels meus carrers sense penedir-me de que l’estat del seu ric patrimoni històric comença a estar en estat crític… m’agradaria poder enorgullir-me de la meua ciutat pel seu grau de participació ciutadana, per la implicació dels agents socials en la cosa pública, vull que sigam de nou el referent de tantes coses perdudes… i ara ho podem fer! Ens deia Rosa Luxemburgo que Socialisme, després de la superació de l’anàlisi marxista (al que, per cert, no li hem de tenir tanta por), és la tensio dialèctica entre els mitjans amb que un conta (sempre limitats) i els fins que persegueix. Els fins últims que perseguim els socialistes son dignificar la nostra ciutat i dotar-la d’ambició col.lectiva partint de la idea de que tots som iguals.

_

Per tant, amigues i amics, parlem de futur, pensem què volem… i lluïtem tots junts per aconseguir-ho. Els pactes, si ténen que vindre, vindran. Però això, crec, no importa massa en el moment en que ens trobem, no?

MARIO SOARES

-

El terrorismo global es un flagelo que está poniendo en cuestión lo que queda del orden mundial (que aún perdura) y que, debido a su carácter imprevisible, nadie puede saber cuándo, cómo ni dónde ataca. El combate contra el terrorismo es, por lo tanto, un imperativo moral y político de capital importancia, que no puede ni debe ser descuidado por los Gobiernos responsables.

-

Con todo, no puede ser éste un combate ciego, en el que se corra el riesgo de fustigar a poblaciones inocentes o de recurrir a la utilización de medidas de seguridad excesivas que no duden en atentar contra las garantías de los ciudadanos, los derechos humanos y el derecho internacional. Porque, en ese caso, estaremos poniendo en cuestión los valores esenciales que cimientan nuestras sociedades democráticas y les confieren credibilidad política y autoridad moral. Estaremos, sin querer, siguiendo el juego del propio terrorismo.

-

La lucha contra el terrorismo no puede ser concebida como una “guerra” -y mucho menos como una “guerra preventiva”- entre Occidente y el islam. Porque la simplificación de los conceptos de Occidente e islam es reductiva, peligrosa y, en última instancia, falsa, en la medida en que no toma en consideración la complejidad de los valores que representan y nos conducen a cometer groseros errores (como ya ha ocurrido) y a deslizarnos, paulatinamente, casi sin que nos percatemos, hacia una guerra de tipo religioso, que significaría un retroceso de varios siglos en la historia de la civilización. Sería lo peor que podría sucedernos.

-

Es posible que algunos valores del llamado Occidente no sean tan universales como juzgábamos a finales del siglo pasado, tras el colapso del universo comunista. A pesar de todo, la Declaración Universal de los Derechos Humanos, aprobada por las Naciones Unidas, por unanimidad, en 1948, junto a las diversas cartas de derechos que la completaron en las décadas siguientes, sigue representando la mayor contribución jurídica y política para lo que Leopold Senghor llamaba la “civilización de lo universal”.

-

La complejidad del islam, su muy excepcional historia y civilización, que tantas valiosas aportaciones ha dado al propio Occidente, antes y después de ese momento de convergencia y de diálogo histórico único que supuso Al-Andalus, la variedad irreductible de sus diferentes corrientes religiosas, aconsejan no confundir el islam con el fundamentalismo global ni tampoco con los llamados países árabes moderados, que, a pesar de ser aparentemente dóciles en relación a Occidente, no pasan de feroces dictaduras o de intolerables teocracias. Por lo demás, el fundamentalismo global no es exclusivo del Islam. Con mayor o menor violencia, no podemos olvidar los fundamentalismos cristiano, judaico o hindú, sólo para citar los más conocidos.

-

De lo que puede concluirse que el fundamentalismo global no tiene únicamente raíces religiosas, sino también geopolíticas y sociológicas que mucho tienen que ver con el subdesarrollo, con vastas zonas de desempleo, con el hambre, con la cultura de la violencia, que todos los días se insinúa en las televisiones del mundo entero, con la criminalidad internacional organizada y con la humillación, tan ostentosa, del capitalismo financiero y especulador y de los paraísos fiscales.

-

Por otro lado, Occidente no es hoy un todo compacto ni, mucho menos, homogéneo. La hegemonía de los Estados Unidos -autotitulado imperio benigno- bajo la Administración Bush, se halla en plena carrera hacia un desastre político, económico y sociológico de proporciones inimaginables. La Unión Europea, incapaz de definir una estratégica autónoma en relación con los Estados Unidos, peca por omisión e incapacidad de intervención, carente de un liderazgo con autoridad moral y verdadera dimensión política. Latinoamérica -o Iberoamérica- el tercer polo occidental, está hoy, en el contexto mundial, en acelerada transformación, indecisa entre un radicalismo de raíz populista (mestizo o indígena) y un reformismo moderado de molde más o menos socialdemócrata. Ojalá sean capaces de entenderse entre sí…

-

Pero el mundo es mucho más vasto que Occidente y el Islam y se halla también en rápido proceso de cambio. Los llamados países emergentes -China, India, Rusia, Brasil, Suráfrica, Indonesia- están al acecho del momento exacto que les ofrezca mejores oportunidades de afirmación. Es natural.

-

Sólo con una reforma de las Naciones Unidas, de gran calado, que pueda apostar por una especie de alineamiento mundial, podrían encararse -con posibilidades de éxito- los grandes desafíos mundiales: la paz, la eliminación del terrorismo, la erradicación de la pobreza, las amenazas ecológicas que afectan al Planeta, el establecimiento de una reordenación mundial que suponga para los pueblos de la Tierra mayor igualdad, mayor libertad y mayor solidaridad, en el marco de un mundo más justo y humano. El resto no será más que mera retórica, destinada al olvido en el mismo instante en el que los discursos sean pronunciados.

-

Publicat a EL PAIS, el 9 d’octubre de 2006. Il.lustració: Manhattan explosion, d’Antoni Miró.

Ségolène Royal es medirà, en poques setmanes, amb Laurent Fabius i Dominique Strauss-Kahn en les primàries del PS francés per la candidatura a la presidència de la República. En el seu discurs d’anunci de concurrència a aquestes eleccions internes (http://www.iceta.org/sr290906.pdf) podem trobar excepcionals cites que, com en aquest cas, reafirmen que la tensió dreta-esquerra està més vigent que mai…

-

“Pour la droite, au fond, les inégalités sont naturelles, elles sont le prix à payer pour le dynamisme du marché et chacun, d’où qu’il parte, est seul responsable de son point d’arrivée.

-

Pour nous, l’égalité ne se borne pas aux droits théoriques des citoyens devant la loi : le combat contre l’inégalité des chances et contre sa reproduction héréditaire est au coeur de notre engagement. Pour nous, « il faut subordonner, comme l’écrivait Jaurès, les lois brutales de la concurrence aux lois supérieures de la vie » et donner à chacun les moyens de prendre effectivement son existence en main. Voilà pourquoi, pour nous, la liberté et la responsabilité individuelle, qui sont aussi des valeurs de gauche quoique parfois trop délaissées, appellent le renforcement des solidarités et des garanties collectives et non pas leur affaiblissement. C’est cela qui nous distingue de la droite.

-

Le socialisme, c’est une histoire et une mémoire que nous avons reçues en héritage. C’est une lignée dont nous sommes fiers.”

-

Us recomane també la visita a la seua pàgina personal, Désirs d’avenir (www.desirsdavenir.org/) on, al marge de les estructures rígides del PS (açò ha generat molta polèmica a França), Royal està configurant el seu propi programa electoral amb la participació de tots aquells que ho desitgen… Una pràctica d’interacció amb els potencials votants que hauríem d’aprendre… Al final, el que està posant-se de manifest és una nova manera de fer política, flexible, allunyada de les jerarquies dels partits polítiques i més pròximes a uns ciutadans amb poc compromís polític. El sistema de partits és necessari, però l’hem de modernitzar i conjugar amb noves fòrmules que facen de la política el mecanisme de transformació política més efectiu i vàlid… però també més atractiu i participatiu. Més lliure, en definitiva.

-

José Vidal-Beneyto (catedràtic de Sociologia de la Complutense, mireu el llibre Hacia una sociedad civil global) feia el següent comentari a EL PAÍS (15/07/06): “Ségolène Royal, con su equipo, ha sido el primer y casi único político(a) francés(a) que ha asumido plenamente este cambio de democracia y que ha adaptado su acción a las nuevas características y exigencias del reino de los públicos. Su reducción de la doctrina y de las consideraciones institucionales a lo estrictamente indispensable, sus avances a pequeños pasos, su capacidad de convicción centrada en la aceptación y formalización de lo que proponen los públicos, el alineamiento sistemático de sus posiciones con las de ellos y una inteligente estrategia preelectoral en la programación de sus desplazamientos y en la utilización de los medios -incluidos los comentarios de los resultados de los sondeos que le son favorables- la ha colocado, de manera indiscutible e insistente, en cabeza de los candidatos del Partido Socialista preferidos por los franceses. Claro está que la democracia de opinión coexiste con la democracia de partidos, y que las elecciones, tanto locales como regionales y nacionales, incluyendo las presidenciales allí donde existen, se configuran y realizan todavía como hemos apuntado anteriormente, de acuerdo con la lógica partidaria. Razón por la cual, Ségolène Royal tiene que conciliar los requerimientos de ambos tipos de democracia e intentar atenuar, más allá de las rivalidades de personas, las reticencias de su propio partido buscando vías de acercamiento a su programa, pero evitando, al mismo tiempo, dar la impresión de que se pliega a su burocracia partidista. El éxito de su andadura flexible y permanentemente negociadora, tan próxima en muchos aspectos a la de Rodríguez Zapatero, prueba que estamos entrando en otros modos de la política. Aunque el integrismo conservador y sus rezagados líderes no se hayan enterado y sigan atrincherados en el encono y en el rencor, en el orden y mando de una doctrina y de unos modos cuya única salida posible es el naufragio comunitario.”