Archivado en: art
Raimon, Cantarem la vida, 1964
Archivado en: uc3m
Tengo el alma dividida. El próximo martes 10 de abril tenemos una cita con las urnas, al celebrarse la segunda vuelta de las elecciones a Rector en la Uc3m. Tras 18 años de gestión de Gregorio Peces-Barba (desde la creación de la Universidad, en 1989), los candidatos a sucederle en el suculento cargo son Luciano Parejo y Daniel Peña. Ambos obtuvieron un resultado ajustado en la primera vuelta, lo que convierte en decisiva la nueva orientación que tomen los votantes de José Manuel Torralba, el tercer candidato apeado de la carrera rectoral en la primera vuelta. Contra pronóstico, este catedrático de Ingeniería metalúrgica ganó por goleada entre los alumnos, prometiendo eliminar la dura normativa de permanencia de la casa, así como crear una tupida red de parques tecnológicos que hubieran convertido Getafe y Leganés en una especie de Silicon Valley, a la madrileña.
Pero lo que me preocupa es que, como dicen los del norte, mucho queso nunca es bueno, ni tampoco no comerlo. Y el bombardeo de mails propagandísticos anunciando ventajas económicas, idiomas, becas para todo, grandes inversiones, pagar menos en las residencias, una cuota reducida en el abono de Metromadrid, estudiantes indios para las ingenierías… está haciéndose tan insoportable que, en mi opinión, será contraproducente, producirá hastío y abstención. El voto de los alumnos será, sin duda, decisivo en el desempate, pero a la postre somos muchos los que no sabemos a quién votar (ambos candidatos están suficientemente cualificados, son progresistas, persiguen objetivos similares). Y pese a que algunos me recomiendan insistentemente el voto para el catedrático de Estadística (al que aquí podéis ver), sin otro argumento que el prejuicio de que votar Parejo es legitimar más de lo mismo, no me fío. Bien es cierto que se añade a esto el denostado discurso de la excelencia europea, de la necesidad de darle un nuevo empujón a la Uc3m para colocarla en el escenario internacional. Pero a mí, francamente, me incomoda la obsesión que tiene la mayoría de medir la eficiencia de una institución, que por cierto se erige en heredera de los valores de la Institución Libre de Enseñanza, sólo desde un punto de vista economicista. ¿Qué hay de la ineludible función social de toda universidad? ¿Por qué la Uc3m fue creada donde fue creada?.
Acabemos con esto pronto. Está convirtiéndose en algo más allá del legítimo contraste de pareceres y de la ordenada concurrencia de criterios. Y no es bueno.
Ilustración: Constel·lació, d’Artur Heras.
Archivado en: uc3m
Intensa i molt profitosa ha estat la VII Convenció Municipal del PSOE, celebrada a Madrid el darrer cap de setmana. L’Agrupació socialista de La Costera – Canal de Navarrés ha comptat amb una jove delegació, àvida d’aprenentatges i encapçalada per Josep Lluís de la Piedad. Van acudir també Pilar Sarrión, Roger Cerdà, Xelo Angulo, Ana Sanhipólito i Jesús Garcia, company de Vallada. Així mateix ens vam retrobar amb amics d’altres comarques, com Esteve Ordinyana, amb qui compartesc, a més d’una visió de la política partint de la sana crítica, l’apreci per l’obra de Boix. Ens va acompanyar també Ximo Jarrin, un company d’estudis alcoià que ha desembarcat en aquest món de la micropolítica amb força il·lusió, amb ganes de comprometre’s amb aquest meravellós projecte que, quasi sense apercebre’ns, està fent que Espanya estiga a la vanguàrdia europea de reconeixement de drets de ciutadania, d’engrandiment de la idea de Dignitat humana.
Archivado en: General
Archivado en: món injust
L’enderroc de l’Ungdomshuset (casa dels joves), aquest matí a Copenhague, posa tràgic final a quasi una setmana d’enfrontaments entre milers de joves i unes autoritats daneses insensibles i desproporcionades en l’ús de la força. Les darreres informacions situen en 650 els joves detinguts, molts d’ells arribats de distints països europeus a partir de la crida canalitzada a través dels moviments altermundialització. Però per damunt dels detinguts i de la presó preventiva -incomprensiblement dictada a alguns dels joves allí presents-, es posa de manera brusca punt i final a un exemple de participació autogestionada, un espai d’encontre informal per a tots aquells joves danesos cansats d’un sistema econòmic injust i capaços d’imaginar alternatives. Tot aquell immens espectre social, tantes vegades ignorat, que és capaç de plantejar solucions a les situacions d’injustícia dimanades d’un procés de mundialització irreversible, insensible i abismal.
Lluny ha quedat aquell 1982 en que el Consell municipal de Copenhague va posar a disposició dels joves de la ciutat un local, històric també per a la lluita pels drets laborals, on reunir-se, on compartir espais de diàleg. Aquest antic teatre del barri de Norrebro, del que només queda ja la pols de les escombreries, va ser utilitzat durant més de dos dècades per artistes, grups de música, associacions, ciutadans preocupats pel seu entorn… crítics, sorollosos i molestos per a uns governants als que cada cop els incomoda més debatre sobre les contradiccions estructurals, subtils però doloroses, del nostre sistema polític. El propi ajuntament seria qui vendria l’edifici que, finalment, ha anat a parar a les mans d’una confessió religiosa -Faderhuset- qualificada de “fonamentalista” per part de molts.
L’Europa utòpica i la ciutadania compromesa han perdut un sels seus símbols, un dels motors que empemtaven el somni d’un món un poc més just.
Archivado en: art
“(…)
